Poemas (XXXI): «Going, going», de Philip Larkin

Ao fío da publicación do volume The Complete Poems by Philip Larkin, editado por Archie Burnett, lembro que a miña primeira aproximación á obra deste poeta veu da man, coma tantas outras, do meu caro amigo Xesús González Gómez (coñecido como XGG, a súa sinatura na crítica literaria). Por volta de marzo do 1996 envioume, xunto a outros títulos adquiridos a baixo prezo no barcelonés Mercado de Sant Antoni (que visita cada mañá de domingo), o libro de Philip Larkin intitulado Aquí. Trenta Poemes, editado por Llibres del Mall dez anos antes, en tradución de Josep M. Jaumà e con limiar de José Mª Valverde. O amigo XGG atinou porque estes poemas interesáronme moito, tanto pola temática coma polo feito de moitas veces utilizar formas estróficas con uso de métrica e rima, que as versións ao catalá procuran manter na medida do posible.
Philip Larkin podería ser a proba deses autores que me apracen, mais que a súa biografía non se pode compartir en absoluto. Home moi conservador (devoto de Margaret Thatcher), adoito cualificado como misóxino e xenófobo. Na revista dixital chilena letrasenlinea ofrécesenos un mangado de poemas traducidos ao castelán por Bruno Cuneo y Cristóbal Joannon e tamén unha breve e interesante biografía: «Larkin nació en Coventry, estudió en Oxford, publicó pocos libros de poesía, un par de novelas, ensayos y artículos, escribió sobre jazz en un diario y una de sus últimas ocupaciones consistió en tomarse un vaso de ginebra en la mañana. Cuando lo reprendían por esta poco saludable costumbre contestaba que todo hombre debía tener un motivo por el cual levantarse de la cama. Fue bibliotecario en la Universidad de Hull, no sé casó y al parecer la felicidad no fue un asunto relevante para él. Lamentó que su juventud no haya coincidido con la alegre propagación de los anticonceptivos. Su poesía es realista (hemos de suponer que la realidad es aquella cosa opaca que nos rodea) y desengañada (lo que viene a ser lo mismo). Por estas propiedades estéticas le preguntaron -como si fuesen algo intrínsecamente cuestionable-, y él preguntó de vuelta si acaso los poetas se dedicaban los fines de semana a cazar dragones. Su poesía trabaja (es una metáfora) la fría belleza de la descripción minuciosa y es formalista. Sus rimas están vivas. Corregía mucho; no figuran en sus libros lo que un crítico llamaría poemas perdidos. ¿Amaba Larkin a la humanidad? No mucho. Con la Dama de Hierro mantuvo una afinidad política; eso ha generado polémica. Es probable que no haya sido un buen hombre; hemos de creer que su misión en este mundo no era ésa. Philip Larkin usaba anteojos de marco grueso, lo que dice mucho de cualquier persona. Una frase pomposa para terminar: su poesía se leerá mientras exista la lengua inglesa».
Entre os magníficos poemas da súa autoría está «Going, going» (que o propio Larkin le no video que subín) e do que ofrezo a letra orixinal en inglés e unha tradución ao catalán de Marcel Riera. Tamén se pode ler outra versión ao español de Manuel Álvarez de Toledo Morenés nesta ligazón.
GOING, GOING by Philip Larkin (January 1972)
I thought it would last my time –
The sense that, beyond the town,
There would always be fields and farms,
Where the village louts could climb
Such trees as were not cut down;
I knew there’d be false alarms
In the papers about old streets
And split level shopping, but some
Have always been left so far;
And when the old part retreats
As the bleak high-risers come
We can always escape in the car.
Things are tougher than we are, just
As earth will always respond
However we mess it about;
Chuck filth in the sea, if you must:
The tides will be clean beyond.
– But what do I feel now? Doubt?
Or age, simply? The crowd
Is young in the M1 cafe;
Their kids are screaming for more –
More houses, more parking allowed,
More caravan sites, more pay.
On the Business Page, a score
Of spectacled grins approve
Some takeover bid that entails
Five per cent profit (and ten
Per cent more in the estuaries): move
Your works to the unspoilt dales
(Grey area grants)! And when
You try to get near the sea
In summer . . . It seems, just now,
To be happening so very fast;
Despite all the land left free
For the first time I feel somehow
That it isn’t going to last,
That before I snuff it, the whole
Boiling will be bricked in
Except for the tourist parts –
First slum of Europe: a role
It won’t be hard to win,
With a cast of crooks and tarts.
And that will be England gone,
The shadows, the meadows, the lanes,
The guildhalls, the carved choirs.
There’ll be books; it will linger on
In galleries; but all that remains
For us will be concrete and tyres.
Most things are never meant.
This won’t be, most likely; but greeds
And garbage are too thick-strewn
To be swept up now, or invent
Excuses that make them all needs.
I just think it will happen, soon.
«Going going», de Philip Larkin, del llibre «High windows» [«Finestrals», versions de Marcel Riera, labreu editorial, col. Alabatre, 2009]
Creia que duraria tant com jo
la certesa que, ciutat enllà,
sempre hi hauria camps i granges
on els trinxeraires del poble es poguessin enfilar
a arbres encara no tallats;
sabia que hi hauria falses alarmes
als diaris sobre carrers vells
i nous centres comercials,
però encara en queden.
I quan el barri antic reculi
davant dels inhòspits gratacels
sempre en podrem fugir amb cotxe.
Les coses són més resistents que nosaltres,
com la terra que sempre respondrà
per més que la potinegem;
llenceu porqueria al mar, si no hi ha més remei:
els corrents seran nets mar endins.
O només és l’edat? La clientela
és jove al cafè de l’autopista M1.
Els seus fills criden que en volen més:
més cases, més places d’aparcament,
més lloc per a les rulots, més sou.
A les pàgines d’economia, una vintena
de somriures amb ulleres aprova
alguna oferta que suposa
un benefici del cinc per cent (i del deu
per cent més als estuaris): traslladi
el seu negoci a àrees encara no pol·luïdes
(parcel·les subvencionades)! I quan
intenteu arribar al mar
a l’estiu…
Ara mateix sembla
que les coses passaran molt de pressa.
Tot i haver-hi encara molt de sòl lliure
per primera vegada tinc el pressentiment
que això no durarà gaire,
abans jo no la dinyi,
tot plegat serà edificat
llevat dels llocs turístics…
Primer suburbi d’Europa: un paper
que no costarà d’aconseguir
amb un repartiment de tramposos i meuques.
I això serà la fi d’Anglaterra:
ombres, els prats i els camins,
els casals dels gremis i els cisellats cors de les esglésies.
Els trobarem als llibres, s’arrossegaran
als museus, però tot el que ens quedarà
serà asfalt i pneumàtics.
Moltes coses es fan sense voler.
Aquesta també, probablement: però la cobdícia
i la porqueria ja s’ha escampat massa
perquè ara es pugui fer neteja, o inventem
excuses que les justifiquin.
Crec que això passarà ben aviat.