Poema (XCVII): «La poesia», de Antònia Vicens



(Antònia Vicens nunha fotografía de ©Esteve Plantada)

O pasado mércores 17 de outubro o «Ministerio de Cultura y Deporte del Gobierno de España» daba a coñecer que a mallorquina Antònia Vicens viña de ser galardoada co «Premio Nacional de Poesía 2018», pola súa obra Tots els cavalls (Col·lecció alabatre, 77. LaBreu Edicions). E salientaba na nota de prensa que o xuri escollera este libro por “una vocación poética que contempla toda una vida a través del tamiz de una expresión seca, dura, inquieta y fulgurante”.

Entre a morea de novas que se fixeron eco do premio, reproduzo aquí uns parágrafos da que publicou o xornal catalán Ara e que fixeron medrar aínda máis o interese na poeta mallorquina. Velaquí:

«Vicens ha aprofitat l’avinentesa per demanar la llibertat dels presos polítics en declaracions a Europa Press, perquè considera que “és una vergonya” que n’hi hagi en democràcia. “Han de ser al carrer”, ha defensat, i ha afegit: “Faria malament de ficar-me a casa en rebre el premi sense dir res sobre això”. Malgrat això, l’escriptora mallorquina no es planteja renunciar al premi perquè té “l’esperança que Catalunya i Espanya s’entenguin i que Espanya acabi respectant la decisió de vot dels catalans”. Vicens ha denunciat atacs a la llibertat d’expressió i s’ha mostrat dolguda perquè “encara hi hagi barreres per a les paraules”. “Per a mi escriure sempre ha sigut llibertat”, ha conclòs.»

«Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941) té una llarga trajectòria literària, tant lligada a la novel·la com a la poesia. El 1967 ja va obtenir el premi Sant Jordi amb 39º a l’ombra. El 1981, el Ciutat de Palma per Quilòmetres de tul per a un petit cadàver. El Ciutat de València de narrativa se’l va endur amb Gelat de maduixa, el 1984. La Generalitat li va concedir, el 1999, la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria, i pel mateix motiu rebria el premi Ramon Llull del govern de les Illes Balears el 2004. El 2009 publica el seu primer llibre poètic Lovely, al qual va seguir Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015) i Tots els cavalls

«El seu últim llibre va arrencar d’un somni en què va veure quatre cavalls galopant. “Eren dels colors dels cavalls de l’Apocalipsi i no hi havia manera d’oblidar-los”, recorda. Va ser per aquest motiu que va escriure un cicle de quaranta poemes que es poden llegir com una narració -a estones lluminosa, d’altres pertorbadora- en què apareixen el Diable, sabates perdudes, amigues i morts estimats. “El cel pot cabre dins un bassal, / l’infern pot ser / un llit amb els llençols / de seda”, escriu.»

«El 1998 va ser nomenada presidenta en funcions de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual també va ser vicepresidenta a les illes Balears entre el 1997 i el 2004. El 2016 va rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i ja tenia la Creu de Sant Jordi i el Premi de Cultura de la Generalitat de Catalunya per la seva trajectòria.»

Alén diso, o que me interesa salientar é que a conta de twitter na nosa amiga Pilar Vilaboi Freire (@PilarVilaboi), actual bibliotecaria da Fundación Penzol (e a quen coñecín nesa función no Instituto da Lingua Galega na miña breve etapa como bolseiro de investigación), daba a coñecer a súa versión galega dun notable texto metapoético de Antònia Vicens. Intitúlase «La poesia» e publicouno o Departament de Cultura da Generalitat de Catalunya o Día Mundial da Poesía de 2017, nun proxecto que cada ano versiona a unhas 25 ou 30 linguas o texto dun/dunha poeta en lingua catalá.

Agradézolle inmenso a Pilar Vilaboi a súa xenerosidade tanto polo envío do texto mecanografado nas dúas versións como polo permiso para a súa reprodución nesta bitácora.

La poesia

plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre
les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

Antònia Vicens

A poesía

paira sobre
a vida fulgores doutros mundos
estóurache nos ollos tamén
estrelas
de auga enxoitas na cala
da infancia cando
rendidos volven
os anxos xa sen
sal sen ás e ti
intentas coller as sombras
pendurados nos fíos
de estender
as palabras a hora
que máis quererías
revocar os mortos que
che soben
polas pernas
aínda que enches
a noite
de pombas brancas
a esperar
unha faísca de lume
que che prenda o poema.

Tradución: Pilar Vilaboi

Esta entrada foi publicada en Poesía, Premios, Versións ou traducións. Garda a ligazón permanente.

Deixa unha resposta